Nens, mestres i metges

Les Aules hospitalàries depenen del Departament d’Ensenyament i Salut.
 texto de Aina

Hospital Universitari Arnau de Vilanova. 5ª planta. S’obre l’ascensor. Gent amunt i avall corrent pels passadissos, i enmig de les bates blanques, espurnes de colors. Un pòster amb la paraula “Somriures” decora l’entrada de la planta i les portes de les habitacions estan plenes de dibuixos, llunes, i sobres de desitjos. Un gran finestral il·lumina tot el passadís deixant entrar un clar raig de sol. Un gran cartell on hi posa “Curs 2011-2012” dóna la benvinguda a l’Aula Hospitalària. Som a la planta on els pacients, són nens.

Les bates estampades són les dels mestres que intenten alleugerir l’estada dels pacients  ingressats, evitant que tots aquells que estan en edat escolar perdin el ritme del curs i fent que els més petits passin una bona estona. Cada vegada que un nen és ingressat comença el mecanisme. Cal posar-se en contacte amb el centre educatiu el més aviat possible per no perdre temps.

Són les 9 del matí. Com en tota escola abans de començar les classes la mestra es reuneix amb la resta de col·laboradors, la majoria alumnes en pràctiques de cicles formatius de grau superior. De forma conjunta decideixen les activitats del dia, posen a punt el registre i l’espai. Però, hi ha una diferència respecte a la resta de centres convencionals. No saben quins nens tindran avui, com es trobaran o a quina hora passarà el metge per fer-los-hi proves. Malgrat això una cosa està clara, avui toca decorar. Esta arribant la primavera i el mural del passadís s’ha de canviar.

Un cop tot està apunt i els metges han fet la seva ronda matinal toca dir “Bon dia” a tots els nens i donar la benvinguda als nous pacients que van ingressar la tarda anterior. Avui és el seu primer dia a l’hospital i el seu primer dia de cole. Cal entrar habitació per habitació, cada una és un món i cada nen és especial. “S’ha de tractar cada un de manera diferent a l’anterior” assegura la mestra, Toñy Castillo. Tots la coneixen, i els nous no tardaran en fer-ho. Saben que ella és l’encarregada de manar deures de matemàtiques, socials i el que faci falta, però que també és la que els explica contes, escrits per ella mateixa, pensant en ells. Als nous se’ls hi ha d’explicar que disposen d’un espai on esbargir-se i sortir de la depriment habitació quan es trobin millor. Un espai amb taules rodones, ordinadors, contes, jocs, mestres i el què és més important, altres nens.

Un dels aspectes més destacats de l’aula és la decoració. En ella participen pares, mares, germans, voluntaris i com no, pacients. Avui pinten flors, papallones i arbres. Entre dibuix i dibuix la frase més repetida “Esperem poder marxar aviat”. I és que avui és divendres el dia que donen les altes i els passes de cap de setmana. Per alguns és la primera vegada que venen, d’altres ja són repetidors i saben com funciona. Pels que es queden, avui serà un dia dur. “Busco transmetre tranquil·litat i estabilitat” declara la professora. Aquesta lleidatana nascuda a Ceuta que porta 11 anys treballant a l’aula és conscient de la necessitat de “treballar i cooperar amb els metges per tal que això sigui més que un hospital”.

Segons el Departament d’Ensenyament,  “Les aules hospitalàries són àmbits educatius en els quals els docents donen suport i afavoreixen la continuïtat del procés d’aprenentatge dels infants i joves hospitalitzats que a causa de la malaltia no poden seguir temporalment els estudis al seu centre educatiu.” No obstant això, tan per familiars, voluntaris, mestres i nens, l’aula és molt més que “un espai físic” és un ambient, un sentiment, una atmosfera i com tota escola està formada per nens i nenes reals.

La Laura té 7 anys, porta a l’hospital, tot i que de forma intermitent, des que en tenia 2 i ja es passeja pel passadís com una reina sota l’atenta mirada del gotero. Per a ella una pregunta tan simple com “T’agraden els gossos?” es converteix en una complexa resposta “No…és que hi sóc al·lèrgica, i també a 15 coses més, com els gats.”  Però això avui no la preocupa, està contenta perquè amb la seva mare han escrit un conte, titulat “El Potet màgic”, que han enviat a un concurs literari organitzat pel diari Segre, per guanyar unes entrades al teatre. A més com que “estava molt treballadora”, ha assegurat una de les alumnes de pràctiques,  ha pintat una lluna pels seus companys de la classe de 3r. Els hi ha escrit el seu desig: “Espero que sempre estigueu molt contents”. L’activitat a l’aula no s’atura mai, més ben dit no s’ha d’aturar mai.

“Els alumnes però no són només els nens, també has de treballar molt amb els pares” afirma la Toñy. Aquest és el cas de la Fàtima, una noia de 24 anys. Originaria d’un petit poble del Marroc,  no parla ni el castellà ni el català  i té una filla de 6 mesos que va ingressar a l’hospital només néixer. La família està lluny, el pare no hi és i la mare està sola a l’hospital. Li costa comunicar-se. La petita té problemes de ronyó, però ha d’esperar fins als 2 anys per un trasplantament. La situació és “crítica” segons els metges. En aquestes moments “qui necessita una abraçada, un conte o un dibuix” és la mare perquè és ella qui ha d’afrontar sola el dia, la nit i els mesos mentre els metges entren i surten i li “expliquen coses que amb prou feines pot entendre” comenta la mestra. El llit de la nena està ple de dibuixos que donen un toc de color a l’ habitació.

L’Aula Hospitalària de l’Arnau de Lleida ha rebut al llarg de la seva trajectòria d’aproximadament 11 anys nombrosos premis i reconeixements internacionals per la seva tasca pedagògica i educativa. Concursos, exhibicions de màgia, cursos de perruqueria, observació d’estels, festes d’aniversari amb corona inclosa i visites de la televisió i d’escoles locals són només algunes de les activitats que pretenen fer l’estada una mica menys pesada i aconseguir vincular tota la societat a la tasca de l’aula. La mare d’una antiga pacient -alumna recorda “ La meva filla, encara que estigués malalta quan va ser Carnaval va celebrar Carnaval i quan va ser Sant Jordi va celebrar Sant Jordi. El cas és que no estiguin tot el dia tractats com malalts”.

El projecte més proper en el qual està treballant l’aula, és la celebració de la diada de Sant Jordi, on s’espera que més d’una quinzena d’escriptors de les terres de Lleida passin per l’hospital durant tres setmanes i preparin tallers per al nens i expliquin contes. També està vinculada amb teràpies “pioneres” com ara “la canina” o l’execució de tallers de psicomotricitat i risoteràpia. A més té relació  amb l’aula hospitalària de Toulouse, amb qui ha iniciat un projecte anomenat “La Carrera, La course” dedicat al tractament de la diabetis en nous pacients i sobretot en tractar el debut d’aquests nens que sovint “es troben desorientats, i es senten diferents a la resta”, defensa la Toñy que a més de mestra, és una de les expertes en el procés d’acompanyament de la  diabetis infantil més reconeguda de Catalunya.

Com en tota escola a les 5 de la tarda  els mestres marxen i arriba l’hora de l’esbarjo.  Els voluntaris de la Creu Roja omplen la tarda d’activitats completament lúdiques dirigides als nens. Els caps de setmana i durant l’estiu tampoc hi ha classes, “les mestres també necessitem vacances, malgrat que la feina sigui molt gratificant. A més els nens no són tontos i quan és festa, ja estiguin aquí o a casa res de matemàtiques”.

Malgrat aquesta part dolça, no deixa de ser un hospital i la decoració no aconsegueix amagar, tot i que ho camufla, la naturalesa del lloc. Cada dia hi ha nens que marxen cap a casa, els més greus són enviats amb helicòpter a Vall d’Hebron i d’altres... “se’n van per sempre. Ens deixen”.

Entre aquest casos greus trobem el cas de la Blanca, una nena de 14 anys, amb una discapacitat. Li ha tocat tornar a l’hospital, aquesta vegada per un constipat que s’ha complicat. Quan va arribar estava a 43 grau de febre. Està connectada a nombroses màquines i vigilada sota l’atenta mirada del pare, que amb resignació veu en la mestra un suport moral i afirma “Aquest cop ens en hem sortit, però i la pròxima…”. La pròxima no ho sap ningú. En aquesta feina la Toñy assegura que “cal estar sempre vital, si tens un mal dia o estàs trista, et tanques al despatx i plores, però quan surts has d’estar bé. Els pares i els nens no en tenen la culpa”.

El projecte de les aules hospitalàries  es va posar en marxar durant el curs 2001-2002  i el passat 2011 van passar per aquests espais 3806 nens. De forma teòrica la principal premissa sobre la qual es sustenta aquesta iniciativa és “ l’atenció a la diversitat” és a dir una atenció personalitzada i detallada. A l’aula no se sap mai quin idioma s’haurà de parlar, quina feina s’haurà de fer o a quin nen caldrà entretenir doncs les malalties no entenen de sexe, edat o nacionalitat, i tots sense excepció, encara que estiguin malalts són nens, i tenen el dret a formar part de l’escola. L’escola de tots i on cada un esdevé una part fonamental, ja s’hi estigui tan sols una setmana o uns quants mesos.

Tot el personal de l’hospital és conscient de la seva importància i s’hi mostra predisposat. Ajuden als nens, pares  i mestres en tot. Els d’infermeria assegura que els nens arriben amb por i tensions i viuen fortes situacions d’estrès, però en la mesura que es preocupen per les seves activitats escolars, vivències i deures, el nivell de normalitat fa baixar la tensió. Els metges també s’esforcen en recordar que sovint el fet de sentir-se còmodes en un lloc influeix notablement en el seu estat anímic. Per això veuen molt important que els nens es trobin bé allà on estiguin i defensen que “cada hospital hauria de tenir una Aula Hospitalària”. Parlant amb un metge que avui està a l’aula diu que: “El nen que arriba a l’Hospital Universitari Arnau de Vilanova no és només, un esser susceptible de necessitar salut, o un esser immers dins d’una cultura, un ésser que aprèn. El nen que arriba és un conjunt de tot això”.

L’aula té doncs una doble vessant la sanitària i l’educativa. Aquesta última està sota la responsabilitat de l’inspector d’educació, que assegura que “l’aula ha de servir per garantir el dret a l’escolarització de tots els nens d’aquest país,  sigui quina sigui la seva situació, però més enllà d’això el que  importa és crear un espai de benestar per damunt  de plans d’estudis o malalties concretes”. En definitiva, tots, nens, pares, metges i mestres coincideixen en la  importància de la funció que desenvolupa l’aula hospitalària.

“Els alumnes però,  no són només els nens, també has de treballar molt amb els pares”

“Els nens no són tontos i quan és festa, ja estiguin aquí o a casa res de matemàtiques”

"El fet de sentir-se còmodes en un lloc influeix notablement en el seu estat anímic"

"Cal entrar habitació per habitació, cada una és un món i cada nen és especial"

“Cal estar sempre vital, si tens un mal dia o estàs trista, et tanques al despatx i plores”